Els «fulls del FROBIOLAIRE», si us plau

Acabem de deixar enrera la catorzena edició de la Festa del flabiol d'Arbúcies, i també el curs de jotes i percussió per a una mà "A Tempo". Quant a la Festa del flabiol, no hi ha encara la valoració oficial de
la Comissió, però tot sembla indicar que va ser del grat de tothom que va participar-hi. En tot cas, sembla que no acaben de resoldre's alguns temes de logística que s'arrosseguen de fa temps. Esperem poder-ne parlar amb propietat en propers números.

El tema principal d'aquests fullsserà el curs "A Tempo" d'Andra Mari i Sabin Bikandi, <ei pdues raons poderoses: en primer lloc, perquè l'ocasió s'ho val. I després, perquè hem rebut col.laboracions sobre el tema.

L'ocasió s'ho val:

En efecte, no és la primera vegada que col.lectius vinculats al flabiol es fan fer sessions magistrals sobre aspectes de la interpretació, i que ho fan pagant-s'ho ells i a banda de mediatitzacions institucionals. Però potser sí que és el primer cop que una iniciativa cívica d'aquest tipus es planteja en termes nacionals (simbòlicament, de Falset a Sant Jaume de Llierca sense passar per Barcelona), oberta a tothom, i publicitada des d'Internet. La proposta de Clau de Lluna / la Clavellinera ha estat valenta, útil i necessària.

Valenta perquè tanmateix tenia els seus riscos, que foren assumits i resolts per l'organització. Útil, perquè és innegable que s'hi va aprendre, sobretot en la secció de dansa. Necessària, perquè calia que algú palpés concretament les diferències entre la situació del txistu i la del flabiol, i aquesta és, al nostre entendre, l'aportació principal d'aquelles diades. En aquest sentit, les col.laboracions arribades als fullssón prou expressives, i el lector se'n podrà fer càrrec.

En qualsevol cas, des d'aquí ens cal celebrar iniciatives com aquesta, i celebrar encara més que el debat es produeixi, també, des d'aquestes planes. Perquè segur que cal la reflexió de tots plegats per anar construint
un discurs sòlid sobre el flabiol. Els fruits primerencs són això, la primícia; però sovint no són els millors; aquests vénen quan la collita avança.

L'editora provisional.

Curs amb Sabin Bikandi i Andra Mari

Després del fabulós concert de Kepa Junkera [el 31 d'octubre] la música del País Basc ha tingut una segona convocatòria a Comarques. A Sant Jaume de Llierca i a Argelaguer (La Garrotxa) s'ha organitzat el primer
curs "A Tempo". Durant el cap de setmana del 13 al 15 de novembre, tots els assistents han viscut una intensa experiència, de la mà d'en Sabin i dels professors del grup folklòric biscaí.

Sabin, Mikel i Jon han impartit lliçons magistrals de flauta i tambor simultani, d'etnologia, de saber fer pedagògic, i sobretot d'exquisidesa humana, mentre els mestres de dansa, el veterà Kepa i les seves tres
filles, feien gaudir de valent els aplicats alumnes. Entre els afortunats deixebles hi havia membres de les associacions organitzadores, Clau de Lluna i La Clavellinera, les redactores del butlletí "Ai que em ballo!",
professors de l'Aula de Música Tradicional i Popular del CPCPTC, l'associació flabiolaire Els Garrofers, gent de l'Esbart Català de Dansaires i de l'Esbart Fontcoberta de Banyoles, de la Trobada de Flabiolaires d'Arbúcies, i músics i balladors de diverses procedències.

Les pràctiques van girar entorn a la independència del flabiol i tambor. Polirítmies, variacions cada cop més complicades, canvis d'accents, de compàs, de temps, jocs de timbres, de redobles... semblava que no hi hagués límit. Mentre tant, els flabiolaires no es cansaven de Jingle Bells ni de Bring My Bonnie. ¡Quina manera d'explotar les pobres cançonetes!.

A l'èxit del curs també hi ha contribuit el servei de cuina, les responsables del qual han aconseguit que els bascos estiguessin com a casa. Finalment, l'hospitalitat dels veïns d'Argelaguer va fer que un sopar de veïns
es transformés en una autèntica Festa-Dantza.

L'organització obre una bústia de suggeriments per millorar les properes edicions de l'"A Tempo":
panxito@cambrescat.es

Francesc Tomàs "Panxito" 1-XII-98
DACAT - Clau de Lluna
http://www.teleline.es/personal/cescsans

Curs de percussió a Sant Jaume.
Una ocasió poc aprofitada.

La veritat, sabia que hi anava en inferioritat de condicions i em feia por la comparació amb qui sap quins altres flabiolaires apuntats, però la presentació que havia fet en Sabin Bikandi en el fulletó m’atreia
prou com per arriscar-m'hi:

«Recordo les primeres sensacions d’atabalament, d’angoixa i nosa, d’empanada mental, de no saber què fer, quan un dia del braç amb el que intentava subjectar el txistu m’hi van penjar una mena de gibrell o palangana amb borles, en el qual havia de colpejar amb una branqueta a la que tot just havien arrencat les fulles, i amb tot això pretenien que fes música. ¿Com ? Doncs tocant. ¿Com ? Doncs tornant a tocar»

De fet coincidia plenament amb la meva modesta experiència i per tant vaig pensar que em podia ajudar a millorar la meva percussió. Encara que ja s’avisava que el curs anava dirigit a músics amb un cert nivell, i jo no passo d’un simple aficionat amb un nivell més aviat baix, els continguts programats m’interessaven : <itambors, baquetes i altres instruments; petites reparacions; posició del cos i l’instrument; cops bàsics, redoblament i ritmes i ornamentacions: el tambor i la dansa. Així doncs, cap a Sant Jaume falta gent.

No erem gaire aprenents de percussió apuntats, però crec que tots i totes teníem força ganes d’aprendre. No sé quines conclusions van treure els altres, però jo vaig acabar un xic decepcionat. Francament n’esperava més, molt més. I a més crec que es donaven les condicions per fer-ho possible: un professor que en sap molt, un alumnat amb ganes d’aprendre, un lloc adient per fer-ho i un temps que ens havíem pres amb aquesta intenció.

I vaig aprendre-hi

Alguns passos bàsics de la jota, i a agafar la maneta millor, i algunes tècniques de picar i redoblar, i els moviments de dits, canell i braç, i ritmes bàsics per acompanyar les jotes i altres melodies, i les possibles
combinacions d'aquests ritmes... I sé que ara em caldran moltes hores de pràctica per poder aplicar alguna cosa, però això ja és la meva responsabilitat, ¿oi?.

Així doncs, ¿d’on ve la decepció?.

Jo no voldria ser massa dur, ni molt menys maleducat, però crec que hi ha coses que les he de dir a risc de quedar malament, per tal que si pot ser no es repeteixin i la propera vegada surtin millor. N’apunto
unes quantes.

Sé que entre l’alumnat hi havia nivells molt diferents, però precisament per això crec que no es pot desenvolupar un programa ni que sigui el preestablert, sense tenir en compte si els assistents et segueixen o
s’han perdut pel camí. En aquest cas, cal aturar-se, tornar enrera, insistir o proposar noves estratègies, per ajudar a millorar cadascú des d’on es troba. La resta és només omplir l’expedient o complir com a «funcionari» en la pitjor accepció del terme. Em direu que és deformació professional i potser teniu raó, però jo ho vaig viure així.

Penso també que no pots conviure en una sala amb set persones, intentant fer un treball plegats, i no tenir la delicadesa de preguntar ni el seu nom, no diguem ja la seva petita història respecte del tema que els aplegava o de les seves expectatives.

Em sembla bé, inclús imprescindible, que un flabiolaire sàpiga en la teoria i en la pràctica l'estreta relació que hi ha entre música i ball; però no es pot pretendre convertir algú en un virtuós en tres hores, encara menys si no era aquesta la idea que tu, equivocat o no, portaves. Vull dir que probablement hauria acceptat una proposta en el sentit de «viure» aquesta simbiosi de música i ball, conèixer i practicar els passos bàsics i elementals de la jota, i entendre millor així com cal construir la percussió que l'acompanyi... però no veig clar que es dediqués tant de temps a temptejar passos de jota, alguns de prou difícils (i no és només que jo sigui un «patata», que ho sóc), i tant poc a exercitar-ne, amb el mestre, la percussió: per exemple, en tota la sessió de diumenge al matí no vam pràcticament ni agafar els timbals.

Vaig aprendre també, o millor recordar, (o més ben dit, patir en pròpia pell), allò pedagògicament tant sabut que no s’hi val a dir una cosa i fer-ne una altra. Si dius que vols compartir experiències, però no dones peu a que els altres diguin la seva, no escoltes el que els altres fan o el perquè ho fan, difícilment es pot crear un clima de comunicació i confiança, que és el que et pot permetre acostar-te prou a l'altre com per fer-lo canviar sense pors ni coaccions.

En conclusió, vaig sortir un xic decebut, i amb la sensació que el profe o jo, o tots dos, ens havíem equivocat de lloc o de moment. I em sap greu.

Edmon Ribatallada, 9-XII-98

El flabiol no funciona per defecte

Haver assistit al curs "A tempo" de Sabin Bikandi em mou a fer unes consideracions.Ara fa un any, en ressenyar l'encontre Txuntxuneroak (vegeu fulls del FROBIOLAIRE 0), esmentàvem la sorpresa, quasi estupefacció, dels bascos davant del flabiol i de la seva situació:

Des de descobrir (alguns)que tenia molts més forats que un txistu fins a trobar inimaginable que a Catalunya no existís cap societat de flabiolaires, res comparable a la Txistulari Elkartea. Els costava entendre què fan els flabiolaires del conservatori i per què no n'hi havia cap allí. I tenien feina a creure que les persones que ens hi dediquem fora de la cobla de sardanes no arribem, ni de lluny al centenar . També els van sorprendre les maneres percussives, i reconeixien que no en va ens anomenem "flabiolaires" i no "tamboriners" (txuntxunero, tamborilero). Valgui aquesta anècdota per il.lustrar com és de desconegut el nostre instrument, també fora de Catalunya.

El txistu existeix, i no sols per la seva difusió i vigència populars a Euskal-Herria: compta amb un corpus amplíssim de materials literaris, tècnics, musicals... publicats, amb una producció quasi industrial d'instruments distribuïts amb tota normalitat pels circuïts comercials, i amb uns estudis reglats que donen la pauta tant a qui l'estudia formalment com a qui no. I sobretot, compta amb un concepte clar de què és ser txistulari. En resum, un prestigi intel.lectual i social que el flabiol, ni en la seva versió de conservatori, no té. Un exemple:

No fa gaire va actuar un esbart basc a Mataró; quasi la meitat de l'actuació, uns tres quarts d'hora, van ballar amb un sol txistu, perquè el repertori interpretat corresponia a zones txistulàries del País Basc. I no per falta de músics, portaven també una rodalla de corda i uns trikitrixa. ¿Algú es pot imaginar res de semblant a Catalunya?. ¿Hi ha cap basc que pugui entendre per què els cassets de cobla o de bandes folk són l'acompanyament més habitual dels "balls tradicionals catalans"? . Amb tot això vull arribar a dir que, ara com ara, la situació del flabiol difereix molt de la del txistu. Els intercanvis entre sonadors cultivats de flautes de tres forats, experimentat i reeixits de Provença a la Maragatería, no es poden aplicar tranquil.lament a l'univers actual dels flabiolaires.

Certament que ens cal aprendre, i molt. I que dels bascos podem aprendre moltíssim. L'organització ho va entendre així, i va anar a buscar un dels txistularis més bons. En Sabin Bikandi:

Una persona amb una dil.latada experiència, tant docent com interpretativa, amb una formació intel.lectual i musical molt sòlida, coneixedor de diferents tradicions interpretatives, a més de la seva, amb una mentalitat oberta i no gens dogmàtica.

I, tanmateix, em sembla que no va connectar amb els alumnes: No sé què o a qui es pensava que trobaria, però sí que puc dir que l'alumnat era una mostra, petita però molt representativa, dels flabiolaires que hi ha actualment a Catalunya.

En qualsevol cas, és una llàstima que ni els alumnes arribéssim a obtenir del mestre el que n'hauriem pogut treure, ni el mestre aconseguís produir-se com n'és capaç. ¿Som uns inútils?; en Sabin, ¿és un barrut?.

Més aviat crec que mal ens podrà ensenyar res ningú, si no som capaços d'explicar on som i per què. Haver posat el mestre en antecedents de la situació del flabiol i dels flabiolaires, i dissenyar què sigui un stage de percussió dirigit per un txistulari i adreçat a flabiolaires corresponia als organitzadors. L'organització, impecable en tota altra cosa, va fallar en això.

Crec que ni per incompetència ni per negligència; més aviat com un episodi més de la falta d'una idea clara, d'un discurs definit, de què sigui fer de flabiolaire. I aquesta idea clara que els flabiolaires catalans no tenim, no ens la pot aportar, ni podem pretendre que la tingui, ningú de fora; ni tan sols en Sabin Bikandi.

Teresa Soler, 24-XII-98